Como torramus a morigare pro una “Assemblea costituente” ma “natzionale” ca sa “Consulta sarda” de sos annos chi ant parturidu sa “autonomia” de sa RAS at propostu cosa de fuliare coment’e proposta “sardista” e comente, sas manos bonas de sos Padri Costituenti, sas úrtimas tres dies chi teniant pro ‘pessare’ a sa ‘autonomia’ de sa Sardigna, su 29, 30 e 31 de zennarzu 1948, ant bidu chi fit de frundhire – cestinare, àliga – sa proposta de sa Consulta e bontà loro ndhe ant imbentadu un’àtera chi ant fatu a leze “costituzionale” su 26-02-1948.
Cuntentos e ‘solidali’ sos comunistas, ca la rivoluzione nachi beniat de s’Itàlia e arguai a èssere a contu nostru. Sos àteros fint o pedindhe o concedendo “un gatto” (ma cale leone?!), antzis, un topolino narat Frantziscu Casula, e chie de sa “Costituente” che fit in vattelapesca o in su logu de menefrego che cosa nessò, pessendhe in tot’àteru.
Pro nois Sardos bi at chérfidu prus de trint’annos pro abbèrrere un’ogru ma muntenindhe s’àteru bene serradu, afissu e sidhidu si no mortu. E ite no amus intesu in custos àteros barant’annos a propósitu de “Nuovo Statuto”?!
Ma chi apent mai, sos ‘riformadores’ de sa pedidoria a pedidoria, assumancu presentadu una proposta a su Parlamentu italianu, sempre impitzados cun totu sas fortzas a tappare buchi, raccattare palle, e votos, a manca a centru e a destra? Chi siat pro efetu de su ischire chi tantu a sos Surdos d’oltre Tirreno est in debbadas a lis pedire su chi serbit a nois Sardos? O at a èssere sa cunvintzione chi la rivoluzione (de manca, de centru, de destra e fintzas de vattelapesca) benit de s’Itàlia e no chi si cambiamentu depimus fàghere nollu depimus ischire fàghere nois?
O est chi personalmente, indidualmente (ma chentza mente e ne conca) fintzas coment’e rodighedhas de s’ingranazu de totu sas dipendhéntzias, si punnant a carchi cosa, de segamigasu o de segamistipéndhiu, est sempre su chi benit de s’Itàlia e no de sas manos nostras e issoro etotu?
E no nos narat nudha chi a sa “Assemblea Costituente” custos annos fint interessados (si fa per dire, non si sa mai) una de sas tantas “cinghie di trasmissione” de sa dipendhéntzia, sos sindhacalistas de e sindhacados CGIL-CISL-UIL (“sezione sarda”), betendhe totu a méschiu dipendhéntzia de unu cristianu fatu a proletàriu disocupadu, chi tenet bisonzu de unu mere e de carchi sindacalistas, cun sa dipendhéntzia coloniale infame e irresponsàbbile de unu pópulu, de una natzione e de una terra irfrutados comente mai prima in totu sos millénnios colados?
Si no semus pistadores de abba professionistas (fossis totu su mare chi tenimus a inghíriu nos est serbidu e serbit a fàghere custu allenamentu), a una Assemblea Costituente bi depimus pessare deabberu! Si semus zente.
E, si semus zente, tandho tocat a zúghere conca e ànima.
Si semus zente séria (e no pigadoris in giru inganneris chi nos ponimus sa manu in ogros nois etotu pro no bídere, pro no ischire e pro no fàghere), sas assembleas costituente si faghent pro detzídere, no pro pedire. Ca a pedire cheret nàrrere solu a dipèndhere, a istare a su chi nos daent si e candho e su chi nos daent. Cheret nàrrere a nos cundennare a sighire solu a pregare, a pedire, a ispetare, coment’e chi totu s’istória de sa dipendhéntzia no siat solu custu a prus de totu su dannu chentza chi apemus imparadu nudha! Mannos debbadas.
Ca si no faghimus custu, e postu chi, si s’àinu no si ch’est mortu ancora, s’Itàlia nos cuntzedat carchi cosa, amus solu torradu a comintzare un’àteru séculu de ‘autonomia’ dipendhéntzia e comintzadu a iscríere su segundhu cahier de doléances chentza ndhe bogare ragas si no miseràbbiles carrieras ‘políticas’ personales.
Nois ite ischimus, solu pessare unu pópulu intreu, de disocupados, ocupados e imprendhidores, una natzione intrea, in sa cunditzione de unu proletàriu chi tenet bisonzu de unu mere e de carchi sindhacalista? (E arguai a li nàrrere isfrutadore a unu mere “che si rispetti”, ca sos isfrutadores s’irrichint e ammuntonant milliones, in custa economia assurda, istúpida, de gherra, de distrutzione infame de risorsas, de zente e de su logu chi nos sustenet, una ‘economia’ chi est batindhe su Pianeta a sa distrutzione, sos isfrutadores s’irrichint fintzas cun su sàmbene mai intradu in sas venas de sos anémicos e mortos de fàmine, de disisperu e fintzas de sos machines de su cossumismu prus assurdu).
A pedire est solu a sighire a dipèndhere. E a dipèndhere est solu a sighire a pedire, pregare e sighire a prànghere.
Donzi círculu vitziosu s’iscontzat seghèndhelu, no faghindhe su duplicadu o insistindhe e faghíndhelu prus forte die cun die.
Si un’Assemblea Costituente tenet sensu tenet solu su sensu de una libberatzione e si nois no tenimus sa capatzidade, su corazu, sa preparatzione, su bonu sensu, sa digniddade, s’onestade de segare su círculu vitziosu podimus andhare menzus a pasci cocas e no a presentare cara de cristianu pro guvernare unu pópulu de millione e mesu de zente mancu própriu isenta o chentza benes. Su male mannu est chi nois semus in manos anzenas, no semus meres de su logu e de sas cosas e afàrios nostros e mancu de nois etotu.
Intantu, un’Assemblea Costituente no est un’aconcada de carchi die chi no ischimus mancu it’e fàghere o aundi ispaciai si no andai a iscudi musca.
Mi dimandho, proite, e cun su propósitu pretzisu e assolutu de fàghere una Assemblea Costituente chi detzidit, aprovat e no chi pedit e ispetat, proite su Cossizu regionale, chentza istare che batos o peus che sórighes a su cumandhu de sas istitutziones de s’Itàlia, no organizat s’eletzione de una Assemblea Costituente e pro aprovare su chi istabbilit custa organizat unu referendum? Tiat èssere un’ocasione de discussiones, propostas e créschida de sos Sardos.
Sos Sardos de sos annos de s’ispeditziones frantzesa, candhos sos tres “bratzos” o istamentos de su Parlamentu sardu, chentza ispetare s’irmasionu e mindhafutismu de su Vicerè e de su Re Savoia, si sunt convocados issos etotu – custa eja fit rivolutzione – e at delibberadu e fatu su chi bi fit de fàghere in cuss’apretu cramendhe sos Sardos etotu a difèndhere sa Sardigna dae s’atacu frantzesu.
Sos Sardos de oe tiaimus èssere prus pagu àbbiles a pessare e ischire pro nos difèndhere e illibberare? O nos paralizat s’idea maca de sa gherra cun su patriotismu istúpidu chi amus imparadu in sas iscolas italianas chi nos ant prenu sa conca e fintzas s’ànima de Prima, Seconda e Terza guerra d’indipendenza?
S’Itàlia pro si fàghere mere de sa Sardigna no at isparadu unu solu corpu de balla: sa gherra e su disacatu l’ant fatu sos Aragonesos de Martino il Giovane su 1409 e apustis sa terra e cosas nostras si las ant zogadas – pacificamente… gai pagu pagu! – sos Ispagnolos e apustis sos Istados mannos europeos chi l’ant regalada a sos Savoia e custos si l’ant zuta coment’e “dote” a s’Istadu italianu chi Savoia e Piemontesos ant chérfidu e fatu a Regno d’Itàlia su 1861.
Deo creo chi cun s’Itàlia nois, naro nois – prima de sos Italianos chi ndh’ischint cantu o fintzas prus pagu de nois de s’istória nostra a propósitu, ca sas iscolas italianas ant coltivadu s’ignoràntzia de nois Sardos e de sos Italianos ateretantu – cun s’Itàlia e prima de s’Itàlia cun nois etotu depimus fàghere sos contos seriamente e no a sa manera de sos inganneris e trasseris pistadores de abba gai furbos trampendhe fintzas su tempus. Cun s’Itàlia /Istadu italianu sa chistione cheret posta seriamente pro su chi est su raportu de dipendhéntzia, e no coment’e criaduras zoghendhe a su cua cua! De seguru no coment’e chistione de gherra ca si una cosa no amus de fàghere est de nos sighire a ispèrdere!
La depimus agabbare de zúghere in conca sas ideas istúpidas de gherra: nos podimus illibberare pa–ci fi-ca-men-te, ma seriamente comente no amus mai pessadu de fàghere ca sempre apilliados alla solidarietà de sos ladros de Pisa chentza mancu ischire e ne cumprèndhere inue e comente est sa fura, inue e comente pònnere su pódhighe o sas manos pro cambiare sa dipendhéntzia, prus de una borta imbriagados candho cun leze del Miliardo e Piani di Rinascita de chentinas de milliardos pro chie depiat bènnere a si che los collire a ispompia manna e a dannu nostru seguru.
E si s’Assemblea Costituente no la faghet istituire su Cossizu regionale, furrièndhesi finalmente a su ruolu de unu Parlamentu sardu chi comintzat a pònnere in pràtiga sa sovranidade natzionale de sos Sardos in Sardigna e ísulas suas, la depimus istituire cun votatzione demogràtica chentza ispetare unu Cossizu irresponsàbbile e innangaradu chi mancari si trobeit pro un’istúpidu zuramentu de fedeltade chi at fatu a sa Repubblica Italiana fossis prus pessendhe a su contighedhu in banca chi no a sos bisonzos de sos Sardos.
La depimus agabbare de èssere bestiàmine e comintzare cun frimmesa a èssere zente/pópulu/natzione ischindhe e faghindhe sos fatos nostros e no faghindhe sos pedidores pedulianos apilliados a sas elemúsinas chi candho lis avassat tempus s’Itàlia nos torrat a tichedhu a tichedhu prima de fàghere s’úrtimu respiru sempre muntesos a tilipendhe in fundhu morindhe afoghendhe.
La depimus agabbare cun chentu e una divisione no solu ifatu de sos partidos de sa dipendhéntzia e la depimus agabbare cun chentu e una presuntzione de su ‘mundhu’ indipendhentista ispimpiralladu a machine, e chircare de fàghere s’Unidade e cun sa seriedade chi bi cheret, coltivare s’istima, sa fidútzia e sas capatzidades de atèndhere a nois etotu, crobare ànimu e bínchere su disisperu o mindhafutismu de sa zente chi no cret prus a nudha – e mescamente no ischit e no cumprendhet comente semus postos! – e però no faghet contu de peruna responsabbilidade, ca fintzas a drommire o no ischire faghet efetu e política mala!